Notícies Generals

Santjordi i el Covidrac, cultura Km 0

Hi havia una vegada... hi havia una vegada un poble molt bonic envoltat de boscos que amagaven moltes coves i balmes. Els antics li deien Spelugues”, “Splugues” o “Spelunca, no queda massa clar...
En aquest poble la gent vivia immersa en la por perquè el Drac dels seus avantpassats, aquell que tenia afició a cruspir-se cada dia una donzella, havia pres noves formes i sabia noves maneres d’atacar. El santjordi de sempre no semblava que ara tingués ganes de lluitar i la gent estava trista i desolada... i ja no esperava santjordi.
Tot això li sabia molt i molt de greu a santjordi que pensava: on anirem a parar si no celebren la meva festa, si ja no expliquen als menuts que jo mato dracs i defenso donzelles...
Per això aquell any va decidir baixar a la terra, anar a aquell poble de coves i salvar-lo del maleït Drac. Perquè el Drac ja no es menjava una noia diària, com més petit es feia més cruspia i tothom estava en perill. Fins i tot ja no es deia Drac sinó Covidrac...
Abans de baixar al poble, santjordi es va assessorar amb els seus cavallers sobre les noves armes, les pròpies, pensava ell, del s. XXI:
- Porta sabó, molt sabó - li van dir. - I lleixiu - afegí un altre. - Els guants que portes no sé si seran homologats però fan el fet... però amb la capa
millor que et facis una mascareta – digué un tercer.
Santjordi era un bon jan i va fer cas de tots els consells. Però quan es va veure reflectit al mirall gairebé es posà a plorar:
- Si sembla que m’hagi contractat una empresa de neteja! Quina fila fa un cavaller amb
lleixiu a la mà i una pastilla de sabó a la punta de l’espasa?
Malgrat tot, malgrat l’espasa que sempre duia i que només brandava de tant en tant per moure una mica el braç que sempre se li adormia, santjordi no era home de discutir i va baixar, amb lleixiu i sabó, al poble que cada cop estava més trist. També portava l’espasa, faltaria més.
Els avantpassats d’aquella gent havien après a lluitar contra el Drac que es menjava donzelles però ara el Covidrac havia mutat i s’havia fet invisible. No sabien què fer... fins que va arribar santjordi com un anunci de detergent, amb una espasa plena de sabó i lleixiu a la mà.
-Qui és aquest home tant estrany?- va preguntar un nen.
La gent també s’ho preguntava fins que una vella molt vella va dir:
- Té una retirada a santjordi.
I tots van esclafir a riure. Ara els parlaria la vella del drac i la rosa! Però quan ho anava a fer, santjordi es va posar a cridar:
- Tothom a casa, quedeu-vos a casa!
I la gent li va fer cas. Però la gent a casa, un cop va netejar-la, endreçar-la, pintar-la de nou, un cop va cuinar i cuinar, va veure pelis i va fer mil connexions i videoconferències es va començar a avorrir. I contra això el pobre santjordi, que passava amunt i avall per tots els carrers, no sabia com lluitar. Però com que santjordi era llest i un bon jan, ja ho sabem, va decidir demanar ajut als patrons de la vila i Santa Magdalena i Sant Mateu van baixar encantats.
- És que segur que vosaltres els coneixeu més. Jo els he ficat a casa per un drac que no sé matar i ara s’avorreixen... i no m’agradaria que el meu nom anés lligat a l’avorriment! - I tant que els coneixem! - va dir, cofoia, Santa Magdalena. - Si tant sols miressin l’escut de la vila... - feu Sant Mateu. - I què hi té a veure l’escut amb tot això? - digué sorprès santjordi - Home santjordi! Que no veus que l’escut té una mà? - Si, però ben bé no sé per quins set sous hi ha una mà... - Ma, de Magdalena! – digué, altre cop cofoia, Santa Magdalena. - Ep! I Ma de Mateu – afegí Mateu. - Molt bé, molt bé... la mà ja sé d’on ve... i ara què? – s’impacientà santjordi - Tu, molta espasa i molta llegenda però ets una mica tal·lós oi? – feu Mateu - A veure, calma – intervingué Magdalena - Els meus protegits només han de recordar
que tenim dues mans: una per a servir, ajudar... - I l’altre per llegir i escriure! – conclogué Mateu que sempre presumia d’evangeli. - I regalar roses... afegí santjordi. - Cultura i servei, servei i cultura – sintetitzà Mateu
I amb una mà tothom va començar a llegir, a investigar, a escriure, compondre i crear. Amb l’altra els espluguencs van començar a ajudar qui ho passava malament: hi havia gent que cosia mascaretes, que repartia les teles, que visitava hospitals, que feia llistes interminables de qui calia ajudar... I al poble de les coves hi havia molts sanitaris que gairebé no tenien mans per ajudar tothom. També hi havia gent que netejava els carrers, que atenia botigues de menjar, que... així que el poble va deixar d’avorrir-se.
I qui es va avorrir va ser el Covidrac perquè, tot i ser molt potent, tenia una flaca: la força de la gent li feia por, molta por.
De sobte, santjordi va recordar que s’acostava la seva festa. Ell encara no havia matat el Covidrac però amb tanta gent investigant i ajudant començava a pensar que ni falta que feia... començava a pensar que potser no era tant necessari perquè tota aquella gent d’Esplugues duia al cor un santjordi que l’empenyia a lluitar contra qualsevol drac. I això a santjordi el va fer feliç!
I va arribar santjordi. I la gent d’Esplugues va sortir als balcons, a les finestres, a les terrasses i va començar a aplaudir amb les dues mans. I de balcó a balcó es va sentir un crit: per santjordi, llibres i roses Km 0!
Això m’ho explicava el meu avi quan era petit i em deia que va ser un Sant Jordi diferent però que cap drac del món pot fer que un poble oblidi les seves festes. I ara, que soc sanitari, sovint em miro les mans i penso: cultura i servei, servei i cultura.
Molt bon Sant Jordi a tots i una felicitació especial a tots els Jordis!

Camina amb vosaltres i per vosaltres prega,

La comunitat religiosa

 

Log in